Maria Santallusia: «Hem de ser més valents a l'hora de crear i programar per a infants»

El pròxim cap de semana, 12 i 13 de setembre, La Romancera Teatre presenta La família que va vèncer la por al SAT!, la seva nova obre de titelles on les cançons tenen un pes preponderant i que tracta d’una família i de com cada generació afronta les pors davant d'un desnonament imminent. Per parlar d’on ve el germen de l’espectacle i de què hi podrem trobar hem parlat amb la Maria Santallusia, ànima de la companyia.

Pregunta: Com va sorgir la idea de fer una obra per a infants sobre fonts voltor i desnonaments? Com adeqüeu una temàtica tan dura al públic infantil?

Resposta: La idea original de l’espectacle la signo jo, però no neix només per voler parlar de desnonaments i prou. Neix de la idea de parlar sobre una família humil i treballadora i de l’amor familiar. És un xic autobiogràfica, parla de com malgrat els problemes, podem tirar endavant i fer-ho, fins i tot, amb un somriure.

Volíem parlar de pors d’aquesta família, de les pors intergeneracionals. La por d'un nen petit que no s’adapta a l’escola ni als companys, la por d’una adolescent que crea un alter ego virtual per evadir-se del que passa a casa, la por dels pares a no arribar a tot, la por d'una àvia que ja no recorda… 

Pregunta: I a part d’aquestes pors individuals, quina seria la comuna a tots ells?

Resposta: Aquí ho vaig tenir clar: si, avui en dia, parlem d'una família com la nostra: humil, treballadora, que intenta tirar endavant un negoci de tota la vida en un barri d’una gran ciutat… quina seria la seva por més gran? Malauradament i mirant el nostre voltant actual, la resposta va ser clara: la por a perdre la casa. El dret a l'habitatge és un tema que ens el trobem cada dia, als diaris, per xarxes, a l'escala de veïnes, a l'escola…

Pregunta: Com adapteu temes difícils com aquest al públic infantil?

Des del principi vaig tenir molt clar que el públic a qui va dirigit l'espectacle, que tenen l’edat dels meus fills, ja pot entendre tota la problemàtica que es veu. Estem parlant de nens i nenes a partir de 6 anys i les seves famílies. 

Tendim a pensar que el públic familiar no pot gestionar segons quines trames, o que hem d’evitar parlar de segons què, però sé del cert que si hi confiem, ens podem arribar a sorprendre de com els infants poden arribar a comprendre les situacions que es plantegen. Les criatures saben perfectament com està el món. De fet, vam fer un passi escolar per temptejar la peça, amb infants de tercer i quart de primària, i al col·loqui els hi vam preguntar: sabeu què és un desnonament? Sabeu què és un fons voltor? I tots, tots a la vegada, van dir que sí. Tots sabien de què parlàvem.

Van empatitzar amb la història, encara que no fos la seva. I si a la seva classe o algú conegut ho ha viscut, doncs encara més.

Crec que hem de ser una mica més valents a l'hora de crear i programar per a infants: no ens ha de fer por portar temàtiques considerades d'adults a l'escenari. Són personetes en fase de creixement, estan desenvolupant la seva empatia, el seu amor cap als altres, i entenen molt més del que ens pensem. Una temàtica, per molt dura que sigui, la poden recollir, debatre, comprendre i aprendre d’ella, com a la vida mateixa.

Pregunta: El treball amb titelles ha estat habitual en la Romancera, i ara agafa un pes central en aquest nou espectacle. Què us ha motivat a tirar cap a aquesta direcció?

Resposta: Els espectacles de La Romancera Teatre sempre han tingut una vinculació amb el món dels titelles i la música a parts iguals, són unes disciplines que m’han acompanyat durant tota la meva trajectòria, però aquest cop hem fet un salt. Els titelles, dissenyats i creats per en Martí Doy, són gairebé de mida real, l'escenografia del Xavier Ferré és una bastida d'obra bastant gran de 4 metres per 4, i dins d'aquesta bastida encara es conserven algunes de les habitacions de la casa original d'aquesta família. És com si veiessis l'esquelet del que havia estat la seva llar, i el seu Bar, i els titelles havien d’estar proporcionats amb l’escenografia.

I per què expliquem la història amb titelles? Doncs no us vull fer massa spoiler, però al principi veiem en escena a dos narradors, un noi i una noia, que ens expliquen en tercera persona què va passar en aquesta casa, què li va passar a la família del Bar Manolo, i més endavant descobrirem la raó de per què ho han volgut compartir amb el públic, que participen en tot moment de l’espectacle i es convertiran en el veïnat que fa fora als voltors.

Pregunta: Parla’ns de la col·laboració amb la companyia Gèminis, com us vau conèixer i quin pes han tingut en la creació d’aquest nou espectacle?

Resposta: En cada projecte de La Romancera he escollit unes persones amb qui m’ha vingut de gust crear, aprendre i créixer com a professional. Perquè per a mi, el procés creatiu ha de ser un procés de goig i gaudi, si no, no m'interessa. Sempre intento escollir molt bé a qui sumo al meu barco per aquesta raó.

Aquesta manera de fer em ve donada gràcies a la meva trajectòria amb la companyia Egos Teatre, una cooperativa que vam formar uns jovencells que estudiàvem a l’Institut del Teatre, treballàvem com un equip creatiu, on tots sumàvem al projecte. Aquesta feina feta durant disset anys et marca, es queda impregnat en el teu ADN, et dissenya un full de ruta, uns paràmetres, una ideologia de com vols fer les coses.

A principi del procés tenia l’equip claríssim: volia fer aquest espectacle amb el Xavi Duch. Perquè és amic meu i a part és un creador, actor i cantant enorme. La idea d'incorporar el Pol Sanuy i la Mireia Morera de la companyia Gèminis, va venir simultàniament per l’admiració que sento per ells, la seva trajectòria i perquè compartim una mateixa manera de veure el món del teatre musical de creació.

El que hem fet amb el Pol, la Mireia i en Xavi és un equip creatiu. Hem fet moltes reunions creatives, hem anat compartint punts de vista, ens hem alimentat les idees, deixant-les volar, hem parlat molt dels personatges, hem intentat entendre com viuria cadascú d’ells aquesta situació del desnonament, què els passa, quina podria ser la trama més enllà de la definició del personatge.

Vam anar creant uns paràmetres d'escriptura i una dramatúrgia, una direcció… i ha estat un procés molt productiu i divertit. La Mireia Morera signa la música: la composició, els arranjaments, la producció musical i les lletres de les cançons. Al crear juntes fèiem taules de treball i anàvem debatent: com ha de sonar això, què cantaria aquest personatge, què diria, quin estil, quins referents tenim…

En Pol signa la direcció conjunta amb mi mateixa, i aporta aquesta mirada jove d'una companyia que també és de creació i de musical. A més, el Pol i la Mireia són de Sant Andreu, té tot el sentit que vinguem al SAT! a fer aquest espectacle.

Nosaltres li hem dit "acompanyament artístic", però realment és que hem unit forces per portar a l’escenari un espectacle musical de creació contemporani, ple de tendresa, màgia, i de rigorosa actualitat.